Aquest any especialment vull dedicar el Dia Mundial de la Ràdio, un dels meus preferits de l’any, a Joan Armengol. Vaig saber qui era a partir d’una entrevista que vaig llegir a Report.cat del Col·legi de Periodistes. No era un article qualsevol, sinó que una conversa pausada entre l’entrevistador Jordi Rovira i Armengol, un periodista que en aquell moment tenia 90 anys i que des d’aquest passat 3 de gener ja descansa en pau. Des de la revista el van voler entrevistar coincidint amb els 100 anys de ràdio a Catalunya.
Joan Armengol era conegut com “l’home entrevista”. Va fer més de 50.000 entrevistes, a personatges com Els Beatles, Salvador Dalí i Nelson Mandela, i tants altres. Va tenir llargues converses amb molts dels personatges que han marcat la nostra actualitat. Va néixer a Igualada l’any 1934, on amb 15 anys es va estrenar a Ràdio Joventut Igualada. La ràdio va ser un element fonamental a la seva vida! Es va convertir en un dels primers periodistes a sortir al carrer amb un magnetòfon portàtil i un micròfon, innovant en el periodisme radiofònic. Va volar amb Josep Tarradellas poques hores abans del seu “Ciutadans de Catalunya, ja soc aquí!”. I va passar pels micròfons de Ràdio BCN, TVE i RNE, entre d’altres.
Hi vaig contactar. Quan ens vam trucar, un dimecres, em va dir de seguida: “vine a veure’m quan vulguis, però avisa’m un dia abans i sobretot no triguis que no em queda gaire temps per marxar a l’altre barri”. Aleshores, li vaig proposar de veure’ns l’endemà, un dijous. Vam anar juntament amb el meu amic Bruno a conèixer-lo. Estàvem realment emocionats. A les cinc de la tarda ens vam trobar a la porta de la residència, on havia viscut els últims anys, i vam passar la tarda a la sala d’estar, entre converses i també vam aprofitar per gravar-ne alguna, per tal que aquell moment quedés immortalitzat. Quan vam treure els micròfons, Armengol va quedar impactat amb la mida tan petita dels “Rodes”, un equip de gravació que ara utilitzem molts periodistes. Aleshores, és quan ens va explicar que ell sempre anava amb un magnetòfon i un micròfon, d’una mesura considerable, a l’aeroport per poder entrevistar amb primícia a les figures reconegudes que arribaven. També ens va relatar el viatge amb Tarradellas i altres personatges. Després de passar un parell d’horetes plegats, es va apuntar el nostre número de telèfon a un paper de llibreta. Havíem quedat que ens trobaríem un altre dia. Abans que marxéssim, just entrava a la sala l’exdirector de TV3, Vicent Sanchis, i vam estar xerrant una estona plegats. Sovint rebia visites. Era una manera de distreure’s.
Converses sense pressa amb un periodista que ha crescut alhora que ho feia la ràdio
Des d’aquell dia, el vaig anar a veure diverses vegades (i de tant en tant, alguna trucada). Passàvem tardes xerrant, sobretot comentàvem l’actualitat, i em preguntava el significat d’alguns anglicismes que es deien per la ràdio. Li explicava com vivia l’ofici i em donava consells a partir de la seva experiència. M’havia comentat la seva batalla amb la seva llista de prioritats i em repetia que el seu error havia estat que “la feina era la meva addicció”. Em relatava com eren els seu dies com a periodista, des de primera hora del matí fins a la nit, quan hi havia alguna notícia d’última hora. M’argumentava el pes de la paraula immediatesa i la importància de fer un bon periodisme. Alhora, també em qüestionava aquesta nova era del consum de la informació, els nous formats, parlàvem de les noves tendències del contingut curt i ràpid i fèiem algunes prediccions del periodisme del futur. Conversar amb ell era molt enriquidor.
Tot i tenir la veu cansada per l’edat, mantenia intactes els records de la seva trajectòria exemplar. Ell serà per sempre història de la ràdio, ha deixat empremta per la seva manera de viure l’ofici, la seva estima cap a la professió i les més de 50.000 entrevistes.
La ràdio, la meva companya de vida
També vull commemmorar aquest dia explicant cinc cèntims dels meus inicis de la meva relació amb els transistors.
La ràdio sempre m’ha acompanyat, sempre. Tothom qui em coneix sap que forma part de mi, de la meva forma de vida, el meu caràcter i la meva actitud. Des de ben petita, el transistor ha estat present. Els hàbits i rutines han anat sempre de la mà d’una veu de fons que m’explica l’actualitat i m’entreté. Sigui amb un dinar d’entre setmana de converses entre pares i filles que de tant en tant quedaven interrompudes per un imperatiu del pare dient: “un moment, apuja el volum que vull sentir què diuen”. Un dels presentadors que més recordo dels migdies és l’Òscar Fernández, també l’Empar Moliner, al ‘Catalunya Migdia’ explicant-nos l’actualitat ben mastegada. Hi havia conceptes que no entenia (era petita i encara no formava part de l’imaginari col·lectiu de la vida adulta). Però, si no sentíem aquelles veus, ni que sigui de fons, hi havia alguna cosa estranya a l’entorn, no podíem dinar sense ells perquè d’una manera o altra, ells també dinaven amb nosaltres, hi havien de ser. A mesura que anava creixent posava nom a cada cosa i alhora ha estat un element que m’ha anat alfabetitzant, culturitzant i ensenyant què vull i què no vull.
M’ha ensenyat quina rutina i quina vida vull. I és que l’any 1924, el naixement d’aquest aparell fantàstic, la ràdio ja va ensenyar des del primer moment que era un òrgan d’unió i avui dia forma part de moltes rutines i vides. Tot i que moltes vegades se l’hagi donat per morta amb el sorgiment del vídeo, Internet i les xarxes socials, diversos successos ens han fet adornar de la necessitat dels transistors. Sigui amb el dia de l’apagada o amb l’augment de les audiències en moments d’alta actualitat… I un altre indicador clau que el declara fonamental és que l’últim any el Govern de Catalunya ha fet un kit d’emergència i la ràdio hi és, tal com expliquen en aquest article a 3CatInfo.
En un moment en què hi ha un auge de desinformació, fake news i desafecció per les notícies, penso que és important reivindicar que informar-se és una manera d’entendre què passa el món i de saber decidir amb coherència allò que ens afecta durant el dia, les decisions que prenem, per petites que siguin.
Com a periodistes, tenim la finalitat de fer servei públic. I no sempre és informar i explicar, sinó que també és entretenir i fer passar una bona estona a l’audiència. També és important! Vivim en un moment en què tot va molt de pressa i cada vegada valorem més una conversa llarga… que t’expliquin les coses a poc a poc i alhora desconnectar d’allò que ens fa mantenir connectats. Són els tres objectius bàsics del periodisme: informar, formar (educar) i entretenir. Ja ho explicava Tobias Peucer a la primera tesi doctoral (De relationibus novellis, 1690) dedicada al periodisme i la premsa…
L’amor per la ràdio el visc des que era ben petita. Sempre l’he viscut com una relació que em fa mantenir viva i m’acompanya. Escoltant-la i treballant-hi la cuido i la reivindico. És per això que també ha estat molt significatiu per a mi conèixer la figura de Joan Armengol, llegenda de la ràdio.