Soc a la platja de Sa Riera. Hi ha certa calma. La calma de juliol; la de principis de juliol. Encara s’hi pot respirar l’autenticitat de les platges de l’Empordà sense ser plenes a vessar, hi pots estirar la tovallola. A primera hora del matí, respires l’ambient mariner, de les primeres barques que surten a bord o els avis que aprofiten per fer el primer bany a primera hora del matí. L’àvia m’explica que la millor hora per banyar-se és a les 8 del matí, quan més refresca i pots dir bon dia als habitants VIP del mar, els peixos.
(A principis de juny, vam veure la sortida de sol des del mirador de la Divina Pastora, a sota del Far de Sant Sebastià. S’hi respirava la calma de durant l’any, sense barques d’oci, únicament amb embarcacions de pescadors que comencen el dia ben aviat i segueixen el ritme del sol).
6:24 del matí del 8 de juny del 2026 al Mirador de la Divina Pastora
Un dels clàssics fotografia el paisatge cada dia. Hi ha qui pensarà que té moltes fotos iguals d’un mateix lloc, però la resposta és un no rotund. Cada dia el paisatge és diferent, el mar mai no respira de la mateixa manera que ho va fer ahir. Però hi ha tres colors que quan s’ajunten ens recorden les costes de Palafrugell fins a Begur. Són tres colors característics. El verd, el marró i el blau. Amb un to concret. Durant tot l’any, m’envia imatges de cada cala i racó de la meva comarca preferida. M’agrada veure com evoluciona el paisatge durant les diferents estacions i com canvia segons els vents i temporals.
Avui a la tarda hi ha cantada d’havaneres. Sonen les històries de mar i mariners en un escenari amb la costa de fons i un vent que refresca i acompanya les nits d’estiu. Escoltar havaneres és com un viatge entre gent de mar.
Llegir llibres que parlen del lloc on estàs:
Un fragment de Cinc històries del mar de Josep Pla
Aquest fragment de Josep Pla a Cinc històries del mar em fa pensar. A través del costumisme explicava una manera de viure contemplativa, de saber avorrir-se.
Em pregunto si tothom se sap avorrir? Podríem contemplar l’avorriment dins d’aquells moments de temps lliure que aprofitem per fer allò que ens agrada. Està mal vist avorrir-se? Alhora, crec que és necessari passar aquests instants per fer-se preguntes i intentar respondre-les. Sense aquest paratge no avançaríem i ens quedaríem en una etapa constant i no evolutiva de la vida adulta.
La paciència i el temps, no hi ha millor remei. Però poques vegades he tingut la sensació que el temps passés a poc a poc. Sempre tot ha anat molt de pressa, d’una manera frenètica. Excepte aquells estius arrelats a la costa de juny a setembre en què no sabíem el dia que era i vivíem acompanyades del verb improvisar com a protagonista. Fa uns anys (i a la vegada uns estius) que tasto la vida adulta, que visc el joc de fer-nos i ser grans, m’agrada. Però, hi ha moments en què enyoro aquella manera de viure el temps i la meva època de l’any preferida, l’estiu.
De mica en mica estic trobant el gust de cada estació de l’any vivint el que és típic de cada època i romantitzant-ho sense haver de reiterar-me que l’estiu és el millor de l’any. Crec que no tindria sentit aferrar-se a una única estació.
Per això crec que és important aprofitar les qualitats que tenim i convertir-les en allò que ens fa feliços, omplint la vida de moments que realment ens aporten. Sempre he defensat la joie de vivre: ser feliç un dilluns i no viure esperant que arribi el cap de setmana. Perquè poder gaudir de la feina que més m’agrada és, sens dubte, de les millors coses que m’han passat.
Aquest dissabte llegia un article a La Vanguardia de Carles Casajuana titulat ‘Descansar d’un mateix’.
“Els que se senten aixafats per la rutina poden lliurar-se a l’aventura, i els que han de viatjar durant tot l’any per imposició professional es poden quedar a casa. Amb el canvi d’hàbits i d’entorn, de llit i d’estovalles, és l’hora de retocar una mica el guió, de suspendre les connexions habituals i provar sort amb unes altres, de fer-nos el salt a nosaltres mateixos, l’hora dels amors d’estiu i de les confidències nocturnes a desconeguts que potser no tornarem a veure mai més.”
És interessant la necessitat dels estius. Aquest canvi de rumb. Tot i no gaudir d’unes vacances de dues o tres setmanes, el canvi hi és. Ens permetem fer un sopar d’amics un dimarts d’entre setmana al vespre, que a l’hivern com a màxim ens el permetem dijous o ja al cap de setmana per no trencar la rutina. L’època en què tastem més aquesta llibertat. Suposo que el clima hi fa molt.
Com explicava, Casajuana:
“De vegades, el que ens fa més falta no és recuperar forces sinó descansar una mica de nosaltres mateixos i no prendre’ns tan seriosament. Com va escriure Jaume Perich, “l’únic animal capaç de riure’s d’ell mateix és l’ésser humà. No té cap mèrit: és l’únic que en dona motius”. Ara és l’hora. Ser sempre un mateix pot acabar fatigant. No cal que patim: la màscara habitual ens esperarà d’aquí unes setmanes al mateix lloc on la deixem, amb les obligacions, responsabilitats i inquietuds que l’acompanyen. Si ens en riem una mica, potser ens pesaran menys.”
Us recomano aquest article. Descriu bastant aquesta època de l’any.
Espero que hàgiu desconnectat entre aquestes línies durant uns minutets :)
PD: Si t’ha agradat aquesta reflexió, et pots subscriure per rebre les pròximes cartes o compartir-la. <3
